Programació 2009 |
 |
Catàleg (by Issuu)
L’impuls utòpic, com l’identitari, és un dels gèrmens cardinals de la creació artística. Ella,
la utopia, és l’avaladora del canvi, de l’experimentació, de la transformació única que el
creador espera imprimir a la seva obra i que l’espectador espera rebre quan es troba
davant seu. La utopia expressa la necessitat de l’home d’iniciar un viatge cap a la terra
d’enlloc (utopia: del grec ou: no i topos: lloc), un espai fictici creat com a cant de futur i
com a plany de present, que implica una renúncia a tot allò recognoscible i mundà o una
rebel·lió contra una realitat caduca, opressora, contaminada. L’aristocràcia, la monarquia,
l’Església, el capitalisme, l’acadèmia: el viatge utòpic ha reaccionat, des del Renaixement,
contra les lleis impertèrrites que, amb la seva devoció, asseguraven l’eternitat a unes elits
però que condemnaven la realitat del poble ras a una immundícia i a un tedi igualment
eterns. Va fer falta que el burgès es rebel·lés contra l’aristòcrata, el filòsof contra el clergue,
el polític contra el monarca, el creador contra l’artista acadèmic, perquè l’esperit utòpic
alliberés l’home de les cadenes feudals i li tornés la dignitat. D’aleshores ençà no poc
s’ha aconseguit a força de clamar utòpicament al desert: els drets humans, la democràcia,
la societat del benestar… i l’obra d’art moderna, amb el seu culte utòpic a la novetat
i a l’experimentació, és a dir, a la llibertat de creació. Dins la història, aquells que han dirigit
la seva mirada cap al passat en lloc de cap al futur són els que més barbaritats han
perpetrat. Per això, Hitler, Franco, Stalin i Mussolini titllaven l’art d’avantguarda, l’art innovador
i experimental, de “degenerat” i es delectaven amb el culte a l’acadèmia i l’obra
d’art clàssica. En canvi, els períodes construïts a toc d’art modern –la Itàlia de la postguerra
mundial, la Rússia de Lenin, la Barcelona dels Jocs Olímpics, la França de Pompidou–
han estat sempre un cant a la llibertat i a la dignitat humana.
Però en la difícil realitat que ens envolta, la pròpia realitat del tercer mil·lenni, hi ha diverses
veus que ja fa temps que diagnostiquen l’esgotament de la pulsió utòpica. Alguns han
constatat que estem immersos en l’era de la fi de les utopies, com a conseqüència d’un
desencís o del naufragi dels darrers moviments utòpics, com el comunisme o el somni del
maig del 68. Hi ha qui creu que en el terreny artístic aquest fet ha quedat evidenciat amb
la desaparició dels moviments d’avantguarda: des de fa decennis no irrompen a l’escena
grups homogenis, compromesos amb una idea innovadora que tingui per objecte transformar
la societat, com en el passat el constructivisme rus, el surrealisme francès, el
dadaisme alemany o el futurisme italià. Els més pessimistes clamen que no només s’ha
acabat la utopia, sinó que aquesta s’ha transformat artísticament en distopia, és a dir, en
una utopia negativa en què la realitat transcorre en termes oposats a la societat ideal: una
societat fictícia, opressiva, totalitària, freqüentement emplaçada a un futur proper, on les
tendències socials es porten a extrems apocalíptics. Exemples de distopia els trobem des
del Brave New World d’Aldous Huxley o el 1984 d’Orwell fins al manga japonès actual; o
en el camp del cinema, des de Metropolis, de Fritz Lang, fins a les darreres producions
de ciència ficció.
En canvi, hi ha hagut artistes en els nostres temps que creuen en la possibilitat d’una utopia
positiva. En primer lloc, en el camp de les reivindicacions ecollibertàries. Des dels anys
seixanta, l’art de denúncia cap a la destrucció de la naturalesa en la realitat tecnocràtica
s’ha multiplicat, en particular a partir dels diferents corrents que sorgiren del Land Art:
creacions artístiques sovint efímeres fetes en l’àmbit natural i que reclamen no només el
respecte per l’entorn, sinó tornar al vincle sagrat primigeni amb el món natural. En el pla
més estrictament contemporani, alguns dels museus de referència internacional han
abanderat recentment la causa ecollibertària amb exposicions d’art dedicades a combatre
l’escalfament del planeta. En aquesta direcció, el PS1 de Nova York, el braç dedicat a
l’art emergent del MOMA situat al barri de Queens, ha presentat aquest estiu una enorme
estructura futurista a l’entrada del museu destinada a acollir un hort urbà autosuficient,
abastit amb aigua reciclada de la pluja i energia solar.
N’hi ha que pensen que la creació és la darrera reserva utòpica de l’ésser humà. Hi ha
raons per creure que amb l’avenç de les noves tecnologies, les illes somniades per l’artista
tenen ara més vigència i avenir que mai. Noves formes, nous móns possibles, per redimir
l’home de la seva inèrcia i regalar-li, al mateix temps, una íntima i humil esperança de
futur. Intentar afrontar artísticament aquests dubtes o reptes és la proposta de l’«Art Mix
2009». Com en cada convocatòria, el certamen té l’ànim de confrontar, si és possible, la
creativitat contemporània amb temes candents tant en la història de l’art com en la més
rigorosa actualitat. Com es materialitza la novetat i l’experimentació i, per tant, la consciència
utòpica en les arts contemporànies? Com crear noves illes de futur amb els recursos
de l’era tecnocràtica? I si no hi creiem, quin format té el present distòpic? Com es
materialitzen les utopies artístiques del tercer mil·lenni?
Albert Mercadé
Historiador i crític d’art
Comissari de l’«Art Mix 2009»
Catàleg (by Issuu)
Santa Coloma és la primera ciutat que ofereix la mostra “Les obres arbres”, on destaquen dos treballs en vídeo de Perejaume, tres imatges fotogràfiques, tres dibuixos i un llibre de bibliòfil, Nosaltres i els agermanats, fet per l’autor en col·laboració amb el poeta Enric Casasses i el músic Pascal Comelade.
El proper dijous 5 de novembre, a les 20.00 hores, s’inaugura al Centre d’Art Contemporani Can Sisteré l’exposició de Perejaume “Les obres arbres”. Es tracta d’una exposició única de l’autor que consta de dos treballs en vídeo, tres imatges fotogràfiques, tres dibuixos i un llibre de bibliòfil, Nosaltres i els agermanats, fet en col·laboració amb el poeta Enric Casasses i el músic Pascal Comelade i publicat per l’editorial Tinta invisible. Fruit de la col·laboració entorn a aquest llibre, el proper 18 de novembre (20.00 hores) tindrà lloc a l’Auditori Can Roig i Torres de Santa Coloma un concert a càrrec dels tres autors.
L’autor i la seva obra
Pere Jaume Borrell i Guinart, Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) ha estat guardonat recentment amb el Premi Nacional d’Arts Visuals concedit per la Generalitat de Catalunya i amb el Premio Nacional de Artes Plásticas concedit pel Ministerio de Cultura, amb motiu de la solidesa intel·lectual de la seva actitud, la seva reformulació de la relació entre art i territori i la seva reflexió entorn als problemes de la representació dins i fora de la pintura.
L’obra de Perejaume es desenvolupa a cavall entre diverses disciplines. Seduït per tot el que passa en els territoris de frontera, flirteja amb els límits i es capbussa en la permeabilitat dels discursos i les disciplines, les posa a prova i les expandeix sempre amb la voluntat de transvestir, confondre i reinventar els seus límits. Heterodòxia, transgressió i permeabilitat són actituds en les que Perejaume se sent còmode.
Una prova més del seu art interdisciplinari es podrà veure a Can Sisteré, a Santa Coloma, del 5 al 29 novembre.
Dins del cicle dedicat a les utopies, el Centre d’Art Contemporani Can Sisteré acull l’obra recent de l’artista Jesús García Aguagria, que presenta una exposició articulada en tres sèries – l’aigua, la música i les ciutats utòpiques-, tractades amb una pintura abstracta, lírica i lluminosa.
Jesús García Aguagria, nascut a Pórtugos (Alpujarras-Granada), ha viscut intermitentment a Barcelona des del 1971. Veí del barri del Fondo de Santa Coloma de Gramenet, durant anys, i especialment a la clandestinitat, ha format part dels activismes socials i culturals de la ciutat. En la seva biografia destaca una passió per viatjar, que l’ha portat a la recerca d’experiències vitals pels continents africà i americà.
Consultar catàleg
A partir del 7 de maig.
Amb la col·laboració del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.
Joan-Pere Viladecans és un dels artistes catalans amb més pes en el panorama artístic actual i un dels més reconeguts a nivell internacional. Des dels anys vuitanta ha reflexionat sobre diversos eixos de tensions contemporànies, com la natura, la vida urbana, l’ecologia i les noves tecnologies, o d’altres inherents a la condició humana, com la raó i l’instint, la passió i el pensament.
Des dels seus inicis la base de la seva pràctica ha estat la de traduir en imatges ideogràfiques, plenes de simbolisme, la seva reflexió intelectual sobre temes que el preocupen. Les evocacions a la memòria personal, en una pintura repleta d’objectes que el situaven en el llindar de la poesia visual, van anar deixant pas a un llenguatge més lligat a altres temes com la història natural, en comunió amb la biología, l’antropologia i la ciencia.
La sèrie “Patrimoni i memòria” que Viladecans presenta a Can Sisteré, consta de setze pintures que ens parlen d’un patrimoni per tots compartit, el de la pròpia vida, que té com a única via de pervivència la memòria personal.
Les imatges del passat es barregen sense pudor amb les més actuals tot formant un joc d’enteses, de camins i de distàncies molt similar al que va creant la nostra memòria viscuda i que mostren tan un recorregut anímic pel camí de l’existència com una reflexió al voltant de la nostra temporalitat.
Veure el catàleg (by Issuu)
El dijous 19 de març, a les 20.00 h, es va inaugurar al Centre d’Art Contemporani Can Sisteré l’exposició Sky’s the limit.
Enguany, Can Sisteré dedica una part de la seva programació a tractar el concepte d’utopia. Sky’s the limit és la primera proposta, una exposició col·lectiva de joves creadors, que ens arriba de la mà de la promotora d’art LaBonita, dirigida per la colomenca Natàlia García.
Natàlia García va començar la seva incursió en el món artístic al cor del Raval barceloní, on, des del seu local del carrer de la Lleialtat, reunia artistes de diverses disciplines per exposar les seves creacions. Ara, LaBonita presenta a Can Sisteré un projecte que és fruit de les millors coneixences fetes en aquell període, en què la galerista va treballar entre Barcelona i Santa Coloma.
El títol de l’exposició, Sky’s the limit, és una referència directa al grafit realitzat per Bill Blast l’any 1980 i que va ser recollit en el mític llibre Spraycan Art, de Henry Chalfant i James Prigoff, un particular homenatge a aquells pioners que van desenvolupar una nova estètica a peu de carrer.
Sky’s the limit gira al voltant dels somnis i l’esforç per a la seva consecució on el cel és una representació d’un territori comú sense fronteres definides, quelcom que es pot assolir i alhora, un espai de llibertat on tot és possible. L’únic límit possible és aquest mateix cel: el cel és el límit!
Artistes per disciplines:
Pintura: José Ramón Alvaredo, Gemma Berenguer, Ernest Camacho, Eledu, Toni Hernàndez, J.Loca, Norma Pons. Il·lustració: Luis Domínguez, Chiara Fatti, Abel Figueras, Idoia Iribertegui, Ruth Valencia. Escultura: Lluís Roig, Samuel Salcedo.Fotografia: Dani M.J. Instal·lació: Corazón Loco
“La palabra pintada” és un projecte on es desvelen tant els punts de contacte com les dissonàncies entre l’obra de dues generacions de creadors: els poemes d’alguns dels representants més significatius de la Generació del 27 i l’obra gràfica de deu dels més destacats joves creadors sevillans que reinterpreten plàsticament els seus poemes.
En un conjunt de seixanta peces es pot apreciar els cinquanta anys i les diferents concepcions estètiques que separen les dues generacions, i també els possibles diàlegs, els recursos i les estratègies creatives comunes.
L’exposició presenta poesia de Rafael Alberti, Federico García Lorca, Vicente Aleixandre, Luis Cernuda, Jorge Guillén, Pedro Salinas, Gerardo Diego, Emilio Prados, Dámaso Alonso i Manuel Altolaguirre i l’obra gràfica de Pedro Mora, Ricardo Castillo, Javier Parrilla, Daniel Bilbao, Curro González, Miki Leal, Concha Ybarra, Francisco Pérez, Jesús Palomino i Rubén Guerrero.
“La palabra pintada”, que s’inaugura en el marc dels actes de celebració del dia d’Andalusia, s’origina gràcies a la iniciativa de l’editor d’art sevillà César Sastre i el suport de la Diputació de Sevilla, i està promogut per la Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya (FECAC), l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i la Diputació de Barcelona.
Inauguració: 13 de febrer a les 20.30 h
Del 13 de febrer al 6 de març
|
|
|
Horari
Obert de dimarts a divendres de 17 a 21.30 h
Caps de setmana:14,15 i 28 de febrer i 1 de març
Dissabtes: d’11 a 13.30 h i de 17 a 21 h
Diumenges: d’11 a 13.30 h
Contacte
Can Sisteré. Centre d’Art Contemporani.
Carrer de Sant Carles, s/n . Tel. 93 385 13 12
08921 Santa Coloma de Gramenet
gonzalezcj(at)gramenet.cat
|
|
Compartir
