 |
|
|
 |
|
|
Història de la ciutat |
 |
Diverses troballes arqueològiques de l'època neolítica i eneolítica, descobertes dins el terme de Santa Coloma de Gramenet, posen de manifest la presència d’ agrupaments humans almenys des de l’any 3500 aC. Sembla que entre els segles X i VI aC arribaren al pla del Besòs diverses migracions procedents del nord que confluïren, pocs temps més tard, en l’assentament de la tribu ibèrica dels laietans, establerta cap al segle VI o V aC al poblat del Puig Castellar, a l’extrem nord de l’actual municipi. Els laietans ocupaven tota la franja costanera des de Sitges fins a Blanes, i la seva cultura va sobreviure fins que el fort impacte de la conquesta romana (segle III aC) va suposar l’inici de la seva progressiva extinció. El poblat del Puig Castellar va ser abandonat probablement cap a principis del segle II aC.
No hi ha gairebé dades del poblament del terme en època romana i visigòtica. Hem de suposar que existien diverses vil·les disperses a la vall, prop del Besòs, molt influïdes per les ciutats veïnes: Baetulo (Badalona), activa fins el segle III dC, i Barcino (Barcelona). Després del relatiu abandonament que va suposar la invasió sarraïna, a partir del segle IX va iniciar-se el repoblament del sector. Els nous pobladors, vinguts del nord, devien conèixer la tradició del martiri de Santa Coloma (sacrificada pels romans a la Gàl·lia l’any 274, quan només tenia disset anys) i és probable que li dediquessin una esglesiola preromànica -a la qual podria pertànyer un capitell trobat el 1955 per Joan Vilaseca- i que hauria estat destruïda per Almansor el 985. . En el mateix indret va ser edificat un nou temple romànic, documentat des de l’any 1019, que va subsistir com a parroquial durant més de set segles. Al voltant d’aquesta església va començar a formar-se el primer nucli urbà, que coexistia amb alguns antics masos, que van ser reconstruïts en aquella època.
Al segle XI la població total del terme no deuria passar les 30 llars o focs. Per donació del compte Ramon Berenguer I, estava sotmesa al domini senyorial del bisbe de Barcelona i, a partir del segle XIII, de la Pia Almoina. El terme, separat de les principals vies de comunicació, va mantenir la seva integritat social i una certa prosperitat al llarg de tota l’edat mitjana, tot i que s’accentuava progressivament la jerarquització en benefici dels masos més puixants (Torre Balldovina, Torre Pallaresa…). La major part dels pagesos pagava els delmes a la Pia Almoina i alguns tenien masovers i jornalers. En la documentació de l’època apareixen citats per primer cop cognoms de gran tradició local, com els Grony, els Pascali, els Carcereny o els Pallarès.
La població tenia la consideració de lloc forà dins el territori de la ciutat de Barcelona, sota la dependència del Consell de Cent, amb dret de refugi en cas de perill i amb deure de contribuir a l’edificació de les muralles (l’any 1367 cada mas de Santa Coloma va haver d’aportar-hi 24 sous).
Durant el segle XV tot el país es va veure assolat per catàstrofes naturals (epidèmies, terratrèmols…), incursions de la pirateria turca i guerres interiors, que van trasbalsar també la vida pacífica dels pagesos colomencs i els va obligar a satisfer gravosos impostos. Durant la guerra civil de 1462-1472 que va enfrontar el rei Joan II amb la Generalitat, hi va haver prop de la Torre Balldovina una batalla important (26 de novembre de 1471). Segons la crònica, el príncep Ferran, fill de Joan II, tenia presoners a la torre trenta cavallers. Per alliberar-los, la Generalitat hi va enviar 150 cavallers amb 4.000 homes de peu, els quals van ser derrotats severament, preludi de la capitulació definitiva que, un any després, va posar fi a la guerra.
Santa Coloma, a causa del seu relatiu aïllament i de la configuració física del terme, va patir menys els efectes de les diverses calamitats que van afectar el país. Per aquest motiu, les virulentes epidèmies de pesta del segle XVI, que van provocar una pèrdua important de la població i l’abandonament de moltes masies, no va tenir gaire conseqüències a Santa Coloma, que mantenia estable el seu cens a l’entorn dels 30 o 40 focs, i que fins i tot va ser refugi de patricis i dignataris barcelonins en diverses ocasions (el 1589 s’hi va refugiar el Consolat de Mar).
No és fins a la fi de la Guerra de Successió (el 1714) que la població del terme va començar a augmentar de forma ràpida (144 habitants el 1718, 731 habitants el 1787) en paral·lel a la prosperitat notable de l’agricultura, basada sobretot en els cereals, la vinya, les hortalisses i el cànem. El petit nucli urbà va començar a estendre’s a mesura que augmentava la població i l’antiga església romànica va ser substituïda per un nou temple barroc (1761).
El segle XIX va començar amb dos fets tràgics. Una riuada del Besòs, el besossat de 1803, va provocar grans danys als conreus, i el 1808, durant la Guerra del Francès, soldats francesos van assaltar Santa Coloma i van assassinar 14 vilatans, i després es va produir la batalla de Santa Coloma (22 de setembre de 1808) en la qual Milans del Bosch, amb només 600 homes, va derrotar més de 2.200 francesos, i després, en la batalla de Sant Jeroni, les tropes napoleòniques es van imposar a les forces de Milans del Bosch, i van saquejar la població i van provocar enormes danys. Els estralls de la guerra, la inestabilitat política del regnat de Ferran VII i les epidèmies van causar misèria, fam i una davallada important de la població. A partir de mitjan segle es va iniciar un procés d’industrialització del municipi, basat en la indústria tèxtil i una evolució demogràfica positiva reforçada amb l’arribada dels primers immigrants, i és durant aquells anys que es configura el traçat urbanístic del primer eixample urbà amb noves i nombroses edificacions d’estiuejants.
El 1913 es comença a construir el pont sobre el Besòs, crucial per a la comunicació amb Barcelona per Sant Andreu, i la nova església de Santa Coloma. La població va seguir augmentant durant la primera meitat del segle XX, i es va arribar als 15.281 habitants el 1950, que deu anys després es duplicaren. Durant les dècades dels anys seixanta i setanta el procés immigratori adquireix proporcions explosives i el cens passa dels 32.000 als 140.000 habitants en només vint anys, la majoria procedents d’Andalusia i d’Extremadura. Aquest fenomen provoca l’aparició del nous barris repartits per tot el municipi, caracteritzats per un urbanisme caòtic, fruit de l’especulació i la improvisació. En arribar la democràcia, s’inicia un període de redreçament i transformació que ha dotat la ciutat de tota mena de serveis i ha millorat extraordinàriament les comunicacions, sobretot amb la construcció de nous ponts sobre el Besòs i l’arribada del Metro.
|
|
|
|
|
|
|
